Dorian, la Guineu Blanca

Those who find ugly meanings in beautiful things are corrupt without being charming. This is a fault.

Those who find beautiful meanings in beautiful things are the cultivated. For these there is a hope.

Oscar Wilde: The picture of Dorian Gray.

Penguin Popular Classics.

Aquell matí el cel era molt blau i feia vent. Van trobar la fotografia de la Guineu Dorian sobre l’arena de la cala, entre les algues. En molt poc temps va córrer el rumor i es va escampar la por. Feia anys que la Guineu blanca Dorian havia fet estralls entre els pollets de la colònia i amb aquella fotografia  arribava una imatge juvenil i saludable de la guineu. Es va decidir un trasllat temporal a l’illot de les meduses, davant la cala.  Petits i grans els pingüins es van capbussar en aquella aigua protectora i van saltar amb agilitat a l’illot pedregós. L’alegria va tornar amb la seva exquisida discreció.

Després d’un temps indefinit, van veure la Guineu Dorian a la cala. Tots els ulls esmolats dels pingüins es van clavar en ella. Estava en un estat deplorable: el pèl brut i caigut, arrossegava una pota del darrere, ensopegava amb els troncs i les roques de la caleta. En un moment va girar el cap i mirava cap a l’illa, però no veia res. Feixugament va girar cua i va tornar per on havia vingut. A l’illot de les meduses va esclatar una cridòria ensordidora.

Ara la fotografia de la Guineu Dorian penja en un escull. És una imatge que dóna més sentit a la bellesa de les fotografies sinceres. En el seu vol sobre l’escuma de les ones, a vegades els pingüins l’esquitxen sense voler.

                                   

Orenetes

Sota el cel de maig,

els tons farcits de catxa i ardiment

us empenyen vers els vels de la memòria.

No hi ha camins fressats,

ni vents favorables,

ni soledat més pregona,

tan sols les notes diàfanes

de centellejos transparents.

El cop precís de la maça

en la forja dels somnis.

S'expandeix el cel de maig

enllà de la fragilitat del verd,

cap al desfici del que fou etern.

Al llenç hi cremen penyores,

regalims del plaer pur,

imatges d'emocions liquades.

Abans que vingui la nit,

les orenetes estriparan el cel de maig

en trossos de llum, perdurables

al rerefons íntim dels teus ulls.

Oriol Giné

Una llum incerta ha enterbolit el cel de la cala. Després han aparegut les orenetes sobre l'illa dels pingüins en la seva migració vers la calor d'un estiu ple d'il·lusions. Amb els peus dins l'aigua, els pingüins han vist l'evanescència de la foscor i han saludat amb les ales el vol de les orenetes. El temps ha passat com un raig de llum, implacable en la seva ubiqüitat, avergonyit de la seva pròpia presència.

El joc del vol en el cel ha estat correspost amb una capbussada dels pingüins en l'aigua encara freda d'un mar en desgel. Sobre el fons marí, en la seva bellesa, es barrejaven les ombres juganeres de les orenetes i els pingüins. 

La gavina Natana

• Digues, foll, qui sab mes d'amor, o aquell qui n'a plaer o aquell qui n'a treballs e languiments?
  Respós e dix que la .i. sens l'altre no·n pot haver conexença.

Ramon Llull: Romanç d'Evast e Blaquerna. Llibre V pàgina 471.

Edició crítica d'Albert Soler i Joan Santanach.

Patronat Ramon Llull, Palma 2009.

Feia molt de temps que el Pingüí no havia vist la gavina Natana. La darrera vegada, asseguda en una roca alta i vertiginosa del penya-segat, llegia una pàgina d'un volum antic però molt ben editat. Quan la va retrobar estava en la mateixa postura i llegia la mateixa pàgina. Semblava que s'havia quedat congelada. El temps se li havia aturat.

Una petita diferència va cridar l'atenció al Pingüí. Dels ulls negres i durs en brollava una petita llàgrima.

Un gran bloc de gel es va despendre sobre el mar. Era el moment de baixar a la cala. Tots els altres pingüins s'hi havien congregat.

En Bartleby

M'explicava el Pingüí que s'havia quedat esperant l'arribada de la tortuga Bartleby durant una bona estona. Al final en Bartleby havia sortit de l'aigua i havia recorregut pesadament els metres fins on es trobava el Pingüí. Quan havia arribat al racó de la cala encara il·luminat per la dolçor d'aquell sol fugisser ja tenia la closca seca.

• Arribes tard.
• Preferiria no fer-ho, però el meu temps s'estira i es gronxa com les algues del fons del mar.

Després d'enraonar una estona sobre la qualitat de l'aigua i del cel, es van fer un capbussó i jugant dins l'aigua se'ls hi va fer de nit.

L'arquitecta audaç

Quasi saltem a la platja quan vàrem veure la petita embarcació que s'acostava. Portava la màgia entre els estris tecnològics i els seus passos eren segurs. Entre la cridòria de tots els pingüins va anar construint la porta al mur rocós de la cala. Quan la va obrir tot el temps s'havia concentrat en un instant i les veus tenien ressonàncies inexplicables. Des de la porta es veia un món ple de més portes i finestres que convidaven a entrar. Un a un, tots els pingüins vàrem creuar la porta i ara som més a prop.

Gràcies Sisa

Riu, tigre, foc.

El tiempo es la sustancia de la que estoy hecho.
El tiempo es un río que me arrebata, pero yo soy el río;
es un tigre que me destroza, pero yo soy el tigre;
es un fuego que me consume, pero yo soy el fuego.
El mundo, desgraciadamente es real; yo desgraciadamente soy Borges.

Jorge Luis Borges
Nueva refutación del tiempo
Otras inquisiciones

(Roderic, gràcies per la citació)

Som els nostres companys de viatge. De vol submarí. Aquestes  paraules de Borges desprenen molta nostàlgia per un mateix. Exclouen la memòria com a ficció temporal, però són belles i punyents perquè sintetitzen el concepte de temps en essència. També hi ha soledat en aquestes paraules.

Després de nedar tot el dia, com cada dia, els pingüins tornen al niu a descansar. Mentre s’adormen veuen el mateix crepuscle de cada dia, la llum vermella d’un sol que escalfa poc per fora i molt per dins.

Qui serà aquell del món superior

Qui serà aquell del món superior
que veritat de vós a mi recont,
e qui sap dir on serà aquell afront
que nos haurem, portant goig o dolor?
Los llocs seran mostrants lo bé o lo mal,
segons en ells mal o bé es contendrà;
e, si mos dos un lloc no ocuparà,
lo partiment serà perpetual.
Ausiàs March
Fragment de XCIII Ed. Amadeu Pagès
Volum II

La instal·lació dels sentiments en el temps no és mesurable. El problema és el mateix de sempre, la percepció a través dels sentits i la que ens arriba en morfologies críptiques.  Després hi ha la qualitat de l'atenció. Què se'ns escapa?
El plaer final és l'aigua del mar sobre la pell. El joc infantil, el xipolleig a darrera hora del vespre d'estiu. Riure entre l'escuma de les ones. El gust de la pell molla d'aigua marina.  El vol del pingüins.

Percepció del temps_003

Gotas de gordo aceite son mis días:
pasan tan lentamente que no pasan.
Los hombres a mi lado miran, pasan,
lentos también como mis lentos días.
El futuro está ahí, lleno de días,
pero es un duro charco: por él pasan
lentas sombras de sueños cuando pasan...
Nocturnos cielos cúbrenme los días.
Aprendí, me enseñaron los que pasan
que siempre pasan, pasarán los días,
aunque a veces parezca que no pasan.
Supe además que a bordo de mis días
pasaré yo también con los que pasan,
ceniza en la ceniza de los días.

Nicolás Guillén

És aquesta una de les sensacions del temps. El poeta ens parla tan sols del present i del futur, no hi ha passat en els seus versos per fer més cru el moment. El passat pot ser una ajuda, negant-lo l'expressió del dolor és major.

Comparar els dies amb gotes d'oli, untoses, llefiscoses, poc fluïdes ens porta cap a un concepte de present aturat i un futur poc engrescador.

En les converses de Nafta i Setembrini es mastega el temps com en aquests versos. I en el monòleg de la Molly Bloom flueix com la consciència. Temps i consciència. ¿Com volem que passi el temps?

Percepció del temps_002

Com a qualitat humana el temps es converteix en una potència indispensable per a l'ésser humà. 

Els primers rellotges de sol, des de la seva desinteressada quietud, el van començar a mesurar fa uns tres mil anys.

Hans Castorp experimenta la sensació del temps en una muntanya màgica. Leopold Bloom ens deixa la seva experiència d'un dia que es pot llegir en 24 hores. 

De tant coneixement en va brollar felicitat.

Després, però, van venir els anys de la gran guerra. El temps caminava amb els peus enfangats i freds. Va venir l'impacte primordial i vàrem néixer nosaltres. 

¿Quan temps ha passat mentre llegies això amb aquests ulls tan bells? Molt? Poc?

El testament d'Amèlia

Percepció del temps_001

L'entropia, mesura en què els cossos tendeixen al desordre. La petita mort. L'elevació al temps aturat. Va ser en aquest context en el que es van trobar les nostres dues parts. Un triomf aparent. Un impacte primordial. L'araucària encara no feia ombra sobre les pedres del camí.

El cant del Pingüí?

Heu sentit mai el cant d'un pingüí? Com a mínim les aus tenen dues característiques comuns: canten i volen. Els estruços ni canten ni volen. Ens miren amb uns ulls bells plens de franquesa, però després s'obliden de nosaltres.
Els pingüins volen per l'aigua freda del mar i canten en silenci. Viuen adaptats a un món hostil per a nosaltres i sembla que són feliços.
Intentarem entendre els cants dels pingüins. Intentarem entendre la condició humana des de la mirada del Pingüí. Us convidem a saltar i submergir-vos en unes aigües molt fredes però que amaguen el secret de la felicitat, al menys per als pingüins.

Tornar enrere