Temps d'adéus

No ha observat mai que quan un rus parla de "quatre hores" és tant com quan nosaltres parlem d'"una"? No costa pensar que la indolència d'aquestes persones en relació amb el temps depèn de la salvatge vastitud de la seva terra. On hi ha molt espai, hi ha molt temps. Per això diuen que són un poble que té temps i pot esperar. Els europeus no podem. Tenim tant poc temps com espai té el nostre noble continent. [.../...] El temps és un do dels déus, prestat a l'home perquè l'aprofiti al servei del progrés de la humanitat.

Thomas Mann: La muntanya màgica. Traducció de C. Gala. Proa, 1992.

Hi havia enrenou a la platja de la cala dels pingüins. Sobre l'arena petits grups de pingüins enraonaven amb el cap cot i aletejant resignadament. Les orenetes havien dut notícies d'un món convuls i en procés de deteriorament. Les preocupacions dels pingüins augmentaven així que seguien clavant els ulls a l'arena. Arena grisa i algues seques. 

Feia dies que no passava cap balena per l'horitzó, cap grup de dofins saltant alegrement sobre les ones blanques.

Amb el capvespre es van desfer els grups i els pingüins van anar ocupant els seus llocs entre les roques de la cala. El sol es va pondre i tot es va fer fosc.

En mig de la son inquieta, una remor intensa va omplir la cala des del cim de la muntanya. Parpellejant sobre els ulls endormiscats els pingüins van poder distingir una flamarada encegadora. El Pingüí em va comentar que no havien tingut por sinó curiositat i que saltant dels nius van adreçar-se al cim de la muntanya, cap a la llum que a poc a poc disminuïa d'intensitat. 

A dalt feia olor de pedra calenta. Es veia la silueta d'un cilindre metàl·lic i punxegut. De sobte es va obrir una portella i es va desplegar una passarel·la. De dins del cilindre en sortia una olor dolça i suau, potser també una música tranquil·la. Sense pensar-s'ho, els pingüins van dirigir-s'hi. A l'horitzó començava a sortir el sol sobre un mar vinós.

La memòria de les meduses

Així el temps va néixer amb l’univers, de manera que, generats simultàniament, si mai s’esdevé una dissolució seva, també desapareguin a l’ensems. I fou creat segons el model de la natura eterna a fi que aquest món tingui la major similitud possible amb el món ideal. El model posseeix el ser per tota l’eternitat mentre que aquest és i serà completament generat sempre.

Plató: Timeu o de la Natura.

Va arribar el dia de la gran marxa de les meduses. Al capvespre, els pingüins van pujar al capdamunt del penya-segat en filera. Des de dalt la vista sobre la cala era privilegiada. Milers de meduses aletejant suaument. L’aigua va anar canviant del blau profund al nacre iridiscent. Un immens collaret al voltant de l’illot de les Meduses. Una joia bella i mortífera. Cada petita lluïssor una fiblada de dolor. Cada moviment harmònic en l’aigua una punxada de verí.

M’explicava el Pingüí que així que el sol es pon es reparteixen pels mars buscant l’escalfor de les platges. Sense memòria obliden el camí de tornada. Sense memòria el seu temps no te inici ni fi. Desapareix amb elles.

Des del penya-segat els pingüins es van quedar amb la idea d’una bellesa tràgica. Ells van poder veure com, lentament, es ponia el sol.

De nit, a l’illot de les Meduses es va veure una llum tènue entre les roques. Diuen els pingüins que és una sirena argentada que canta per sobre les lleis del temps. Alguns l’han vist i han quedat fascinats per la seva bellesa. Muts per sempre.

Dorian, la Guineu Blanca

Those who find ugly meanings in beautiful things are corrupt without being charming. This is a fault.

Those who find beautiful meanings in beautiful things are the cultivated. For these there is a hope.

Oscar Wilde: The picture of Dorian Gray.

Penguin Popular Classics.

Aquell matí el cel era molt blau i feia vent. Van trobar la fotografia de la Guineu Dorian sobre l’arena de la cala, entre les algues. En molt poc temps va córrer el rumor i es va escampar la por. Feia anys que la Guineu blanca Dorian havia fet estralls entre els pollets de la colònia i amb aquella fotografia  arribava una imatge juvenil i saludable de la guineu. Es va decidir un trasllat temporal a l’illot de les meduses, davant la cala.  Petits i grans els pingüins es van capbussar en aquella aigua protectora i van saltar amb agilitat a l’illot pedregós. L’alegria va tornar amb la seva exquisida discreció.

Després d’un temps indefinit, van veure la Guineu Dorian a la cala. Tots els ulls esmolats dels pingüins es van clavar en ella. Estava en un estat deplorable: el pèl brut i caigut, arrossegava una pota del darrere, ensopegava amb els troncs i les roques de la caleta. En un moment va girar el cap i mirava cap a l’illa, però no veia res. Feixugament va girar cua i va tornar per on havia vingut. A l’illot de les meduses va esclatar una cridòria ensordidora.

Ara la fotografia de la Guineu Dorian penja en un escull. És una imatge que dóna més sentit a la bellesa de les fotografies sinceres. En el seu vol sobre l’escuma de les ones, a vegades els pingüins l’esquitxen sense voler.

                                   

Orenetes

Sota el cel de maig,

els tons farcits de catxa i ardiment

us empenyen vers els vels de la memòria.

No hi ha camins fressats,

ni vents favorables,

ni soledat més pregona,

tan sols les notes diàfanes

de centellejos transparents.

El cop precís de la maça

en la forja dels somnis.

S'expandeix el cel de maig

enllà de la fragilitat del verd,

cap al desfici del que fou etern.

Al llenç hi cremen penyores,

regalims del plaer pur,

imatges d'emocions liquades.

Abans que vingui la nit,

les orenetes estriparan el cel de maig

en trossos de llum, perdurables

al rerefons íntim dels teus ulls.

Oriol Giné

Una llum incerta ha enterbolit el cel de la cala. Després han aparegut les orenetes sobre l'illa dels pingüins en la seva migració vers la calor d'un estiu ple d'il·lusions. Amb els peus dins l'aigua, els pingüins han vist l'evanescència de la foscor i han saludat amb les ales el vol de les orenetes. El temps ha passat com un raig de llum, implacable en la seva ubiqüitat, avergonyit de la seva pròpia presència.

El joc del vol en el cel ha estat correspost amb una capbussada dels pingüins en l'aigua encara freda d'un mar en desgel. Sobre el fons marí, en la seva bellesa, es barrejaven les ombres juganeres de les orenetes i els pingüins. 

La gavina Natana

• Digues, foll, qui sab mes d'amor, o aquell qui n'a plaer o aquell qui n'a treballs e languiments?
  Respós e dix que la .i. sens l'altre no·n pot haver conexença.

Ramon Llull: Romanç d'Evast e Blaquerna. Llibre V pàgina 471.

Edició crítica d'Albert Soler i Joan Santanach.

Patronat Ramon Llull, Palma 2009.

Feia molt de temps que el Pingüí no havia vist la gavina Natana. La darrera vegada, asseguda en una roca alta i vertiginosa del penya-segat, llegia una pàgina d'un volum antic però molt ben editat. Quan la va retrobar estava en la mateixa postura i llegia la mateixa pàgina. Semblava que s'havia quedat congelada. El temps se li havia aturat.

Una petita diferència va cridar l'atenció al Pingüí. Dels ulls negres i durs en brollava una petita llàgrima.

Un gran bloc de gel es va despendre sobre el mar. Era el moment de baixar a la cala. Tots els altres pingüins s'hi havien congregat.

En Bartleby

M'explicava el Pingüí que s'havia quedat esperant l'arribada de la tortuga Bartleby durant una bona estona. Al final en Bartleby havia sortit de l'aigua i havia recorregut pesadament els metres fins on es trobava el Pingüí. Quan havia arribat al racó de la cala encara il·luminat per la dolçor d'aquell sol fugisser ja tenia la closca seca.

• Arribes tard.
• Preferiria no fer-ho, però el meu temps s'estira i es gronxa com les algues del fons del mar.

Després d'enraonar una estona sobre la qualitat de l'aigua i del cel, es van fer un capbussó i jugant dins l'aigua se'ls hi va fer de nit.

L'arquitecta audaç

Quasi saltem a la platja quan vàrem veure la petita embarcació que s'acostava. Portava la màgia entre els estris tecnològics i els seus passos eren segurs. Entre la cridòria de tots els pingüins va anar construint la porta al mur rocós de la cala. Quan la va obrir tot el temps s'havia concentrat en un instant i les veus tenien ressonàncies inexplicables. Des de la porta es veia un món ple de més portes i finestres que convidaven a entrar. Un a un, tots els pingüins vàrem creuar la porta i ara som més a prop.

Gràcies Sisa

Riu, tigre, foc.

El tiempo es la sustancia de la que estoy hecho.
El tiempo es un río que me arrebata, pero yo soy el río;
es un tigre que me destroza, pero yo soy el tigre;
es un fuego que me consume, pero yo soy el fuego.
El mundo, desgraciadamente es real; yo desgraciadamente soy Borges.

Jorge Luis Borges
Nueva refutación del tiempo
Otras inquisiciones

(Roderic, gràcies per la citació)

Som els nostres companys de viatge. De vol submarí. Aquestes  paraules de Borges desprenen molta nostàlgia per un mateix. Exclouen la memòria com a ficció temporal, però són belles i punyents perquè sintetitzen el concepte de temps en essència. També hi ha soledat en aquestes paraules.

Després de nedar tot el dia, com cada dia, els pingüins tornen al niu a descansar. Mentre s’adormen veuen el mateix crepuscle de cada dia, la llum vermella d’un sol que escalfa poc per fora i molt per dins.