dimecres, 25 d’abril del 2012

Temps d'adéus

No ha observat mai que quan un rus parla de "quatre hores" és tant com quan nosaltres parlem d'"una"? No costa pensar que la indolència d'aquestes persones en relació amb el temps depèn de la salvatge vastitud de la seva terra. On hi ha molt espai, hi ha molt temps. Per això diuen que són un poble que té temps i pot esperar. Els europeus no podem. Tenim tant poc temps com espai té el nostre noble continent. [.../...] El temps és un do dels déus, prestat a l'home perquè l'aprofiti al servei del progrés de la humanitat.
Thomas Mann: La muntanya màgica. Traducció de C. Gala. Proa, 1992.

Hi havia enrenou a la platja de la cala dels pingüins. Sobre l'arena petits grups de pingüins enraonaven amb el cap cot i aletejant resignadament. Les orenetes havien dut notícies d'un món convuls i en procés de deteriorament. Les preocupacions dels pingüins augmentaven així que seguien clavant els ulls a l'arena. Arena grisa i algues seques. 
Feia dies que no passava cap balena per l'horitzó, cap grup de dofins saltant alegrement sobre les ones blanques.
Amb el capvespre es van desfer els grups i els pingüins van anar ocupant els seus llocs entre les roques de la cala. El sol es va pondre i tot es va fer fosc.
En mig de la son inquieta, una remor intensa va omplir la cala des del cim de la muntanya. Parpellejant sobre els ulls endormiscats els pingüins van poder distingir una flamarada encegadora. El Pingüí em va comentar que no havien tingut por sinó curiositat i que saltant dels nius van adreçar-se al cim de la muntanya, cap a la llum que a poc a poc disminuïa d'intensitat. 
A dalt feia olor de pedra calenta. Es veia la silueta d'un cilindre metàl·lic i punxegut. De sobte es va obrir una portella i es va desplegar una passarel·la. De dins del cilindre en sortia una olor dolça i suau, potser també una música tranquil·la. Sense pensar-s'ho, els pingüins van dirigir-s'hi. A l'horitzó començava a sortir el sol sobre un mar vinós.