Així el temps va néixer amb l’univers, de manera que, generats simultàniament, si mai s’esdevé una dissolució seva, també desapareguin a l’ensems. I fou creat segons el model de la natura eterna a fi que aquest món tingui la major similitud possible amb el món ideal. El model posseeix el ser per tota l’eternitat mentre que aquest és i serà completament generat sempre.
Plató: Timeu o de la Natura.
Va arribar el dia de la gran marxa de les meduses. Al capvespre, els pingüins van pujar al capdamunt del penya-segat en filera. Des de dalt la vista sobre la cala era privilegiada. Milers de meduses aletejant suaument. L’aigua va anar canviant del blau profund al nacre iridiscent. Un immens collaret al voltant de l’illot de les Meduses. Una joia bella i mortífera. Cada petita lluïssor una fiblada de dolor. Cada moviment harmònic en l’aigua una punxada de verí.
M’explicava el Pingüí que així que el sol es pon es reparteixen pels mars buscant l’escalfor de les platges. Sense memòria obliden el camí de tornada. Sense memòria el seu temps no te inici ni fi. Desapareix amb elles.
Des del penya-segat els pingüins es van quedar amb la idea d’una bellesa tràgica. Ells van poder veure com, lentament, es ponia el sol.
De nit, a l’illot de les Meduses es va veure una llum tènue entre les roques. Diuen els pingüins que és una sirena argentada que canta per sobre les lleis del temps. Alguns l’han vist i han quedat fascinats per la seva bellesa. Muts per sempre.
